1. Saltar al menu
  2. Saltar al contingut
  3. Saltar al peu

La Dragona de Sant Llorenç

 

“Quina mania que han tingut sempre els egarencs! Estan entestats a dir que jo sóc un Drac, quan he estat sempre, des de fa milers d’anys, una Dragona. La Dragona de la Gran Muntanya. I no m’anomeneu, sisplau, amb aquest nom tan despectiu: “Víbria”, és a dir, en castellà, “víbora o sierpe”. No m’ofengueu perquè sigui femella, en res inferior als dracs mascles: anomeneu-me Dragona, mai "Víbria"… Això és el que sóc jo, la Dragona. Des de temps immemorials, he estat una ombra fugissera: a vegades algú m’ha vist vora la muntanya o sobrevolant la plana, d’altres han somiat amb mi en les nits més fosques… Evidentment, no em van portar els sarraïns des de l’Àfrica ni em va matar el comte Guifré i molt menys el comte Ramon Borrell. Tampoc no em menjo el bestiar dels pagesos ni he devorat o cremat mai cap persona. Tot això són contes per espantar la canalla… Històries que van començar a explicar-se fa segles i que per primera vegada va escriure Esteve Barellas a l’obra “Centuria o Historia de los famosos hechos del gran conde de Barcelona don Bernardo Barcino y de don Zinofré”, l’any 1600. Després d’altres estudiosos van continuar embolicant la llegenda: Pedro Ángel de Tarazona, al segle XVIII, Francesc Pi i Margall, a mitjans del segle XIX, o Josep Ventalló, al 1870. L’arxiver Joan Soler és un dels qui millor coneixen totes aquestes llegendes sense cap mena de fonament: llegiu-les, veureu que són una fantasia… La veritat és una altra. Us ho repeteixo: jo sóc una Dragona. Pertanyo a una raça immortal i no represento ni el bé ni el mal. Qui ho entengui, ho entendrà. Qui sàpiga obrir-se als esperits de les muntanyes i els boscos, amb el cor pur i la ment clara, comprendrà d’on vinc i s’adonarà que jo continuaré aquí quan vosaltres ja no hi sigueu. Hi he estat sempre, hi seré sempre, fins a la fi dels temps…"